dijous, 8 de setembre del 2011

Amador Garrell. Dibuixos. Fons del Museu de Granollers

Atenció: l'exposició restarà oberta només fins l'1 de novembre!
Després de l'estrés post-traumàtic de la festa -d'allò que podríem dir-ne el granollerisme arrauxat- és recomenable compensar-lo amb un xic de granollerisme tranquil, que és aquell que es pren temps -el que faci falta- per fer un retrat i, més endavant, per badar, xafardejar i, sobretot, per discutir i fer-la petar. Com quan s'engega la tertúlia post-festamajor a la pedra de l'Encant i s'allarga sense donar valor a les hores que van passant. I res millor -us ho asseguro- que treure el cap pel Museu a veure l'exposició de dibuixos de l'Amador Garrell.
De fet, es tracta de l'exposició amb els dibuixos que la ciutat va adquirir l'any 2000 dels fons famíliar de l'artista, i que ara es mostren per primer cop, ordenats per apartats (retrats, músics, figures, il·lustració, la narració dibuixada, l'esbós i l'apunt), que en ressalten la qualitat i el bon gust artístic i faciliten les ganes de badar davant d'una obra d'art. Amb un disseny exquisit -fins i tot amb un preciós tipus de lletra fi, que mostra les ganes de fer bé les coses, com corresponia a una persona del món de la impressió- l'exposició explica una vessant de l'Amador que potser havia estat poc valorada, al costat de la professió de grafista i dissenyador, ja mostrada en una altra exposició antològica del Museu. (L'únic retret que hi faria és la necessitat de contextualitzar els dibuixos, en el moment personal de l'autor i de la vida a la ciutat. Suposo que, amb les visites guiades previstes -que recomano no perdre's- quedarà també compensada aquesta manca, que també es podria completar amb un bon catàleg, com correspon a una col·lecció pròpia de museu). ...
En ressalto també un parell d'idees més, fruit de la visita amb la meva família. La primera, el caràcer murri de l'Amador a l'hora de narrar la ciutat. L'argument granollerí que en resulta té a veure amb la mirada irònica sobre allò que s'esdevé a la Vil·la del segle passat; una aptitud desenvolupada a partir de no poder dir les coses pel seu nom, i d'aprendre a deixar-les anar de forma subtil, mordaç, fins i tot en algun punt mofeta. I sinó, llegiu-vos l'Auca de Granollers, exposada solemnement a l'espai obert del Museu: serà aquest el fi ideal / de l'home de la destral? / Restarà als granollerins / els seus trets més genuïns? Una crònica singular, doncs, del Granollers del segle passat , a partir del dibuix i la il·lustració, que explica amb els seus detalls la vida quotidiana de les dones, els pagesos, les criatures, les entitats, els personatges singulars, ... i permet conèixer un punt de vista gens oficial de la nostra vil·la oberta.
Només ens falta, però, retrobar-nos amb els seus mots. Els que va escriure en diverses publicacions de la ciutat -excepte, és clar, aquelles de caràcter franquista. Trobarem algun editor jove, amb ganes de mostrar la seva responsabilitat social amb la ciutat, que sigui capaç de recuperar els seus articles, clars i contundents quan convenia, reposats i precisos si era el cas, especialment els escrits a El 9 Nou? Seria molt convenient, doncs, per completar les diverses cares del dau d'aquest personatge -i amic- que fou l'Amador, un xic tastaolletes de la música, de la pintura, de l'escriptura, del disseny, de la conversa, ... i, per damunt de tot, granollerí de soca-rel.
La segona reflexió, a l'entorn del Museu, i la seva excel·lent feina de formigueta. Aquesta exposició -igual que la de Meridià Granollers anys 70- és el resultat de deu anys de feina. Ni més ni menys. De gent que ha analitzat, valorat, "rascat" què hi ha al darrera de les obres, de l'artista, del conjunt de totes elles i de cada una per separat. I això no es fa en quatre dies. I és que l'ofici de museu és com el de corredor de fons: de llarga durada, de mirada d'horitzó, per tal de mirar el bosc en conjunt, però també cada un dels arbres per separat. Un museu que no faci recerca, que només exposi allò que li ofereixin, deixarà d'aportar a la ciutat el valor del coneixement nou. Per això, és tan important que es mantinguin els recursos del Museu per a aquest tipus d'activitats. Quan la Tela descobreix una nova espècie de rat-penat a Catalunya, no és pas fruit de la casualitat, sinó del treball constant d'investigadors durant anys.
I després, a més a més, hi ha la funció de saber-ho explicar. El bon ofici de comunicar i compartir amb tothom les descobertes -artístiques, patrimonials, naturals- que s'hagin aconseguit i els avenços assolits. Sigui a un nivell més tècnic -on és el Lauro?- i bé a un nivell més popular, amb exposicions que en difonguin les fites, els dubtes, les preguntes i respostes del treball tècnic i científic desenvolupat. Cal, doncs, sembrar abans de recollir. I el Museu de Granollers no n'ha de ser l'excepció.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bon dia, tinc dos dibuixos d'Amador Garrell i els voldria vendre, algú em pot ajudar?